Cantània:“Clara, l’art per dins”
El dia 23 de maig, els alumnes de 6è vam participar a la Cantània: “Clara l’art per dins”.
Aproximadament des de l’octubre, a l’escola hem estat treballant-hi. La Cantània consta de 13 cançons que relaten la història d’una nena anomenada Clara i de la seva àvia, que s’endinsen al món de l’art a través d’un marc enorme sense quadre que l’àvia guarda a les golfes. Quan no estan narrant l’aventura de la Clara, les cançons parlen de diferents obres d’art importants, ja siguin pintures o escultures. Entre elles trobem el quadre de Joan Miró “Signos y constelaciones enamoradas de una mujer” i la pintura d’Isidre Nonell “Pobre vailet”.
A l’hora d’aprendre les cançons, no només hem treballat la lletra, sinó que també ens hi hem fixat en la melodia i la música, i els balls que calia efectuar al ritme de les cançons. En quant a la lletra, sempre ens ajudava el piano, i fèiem una sèrie d’activitats per entendre-la i aprendre-la d’una manera innovadora. Gràcies a molts instruments, com el xilòfon, hem après a tocar i identificar les melodies de les cançons i a cantar en el moment just. Els balls sempre eren el que més esperàvem, i, amb ells, el treball es feia més divertit.
Però no tot es quedava a l’aula de música. L’àmbit de plàstica ha fet un paper molt important. Per acompanyar els balls, necessitàvem diferents objectes inspirats en l’obra d’art de la qual parlava la cançó. Amb una safata de cartró, vam aconseguir un marc i un llibre. I amb cartolines de colors, vam recrear algunes figures, com un ull o una estrella, del quadre de Miró.
Els últims dies abans de la Cantània, els assajos eren molt freqüents. Tot el curs baixava a la sala d’actes, i ens posàvem en l‘ordre que seguiríem a l’Auditori. Tots conversàvem sobre quines cançons ens costava recordar, com de nerviosos estàvem o quina roba duríem aquell dia. I tot i que ens semblava que els dies avançaven lentament, per fi va arribar el gran dia.
Tothom va aparèixer a l’escola vestit de negre i amb els nervis a flor de pell. Havíem d’estar allà dues hores abans de la Cantània, així que vam dinar a l’escola una hora abans de l’habitual, a les 12:00h, a la classe. Després, vam agafar el metro per anar fins allà. Al arribar a l’escenari, ningú es podia creure que anéssim a cantar en un lloc com aquell.
A l’assaig, vam practicar les cançons i els moviments. Vam conèixer als músics, a la directora d’orquestra, a la Clara i a la seva àvia. Vam veure a les altres escoles que cantarien amb nosaltres, i vam començar a cantar. Ens van explicar com aniria la Cantània, l’ordre de les cançons i ens van rectificar els errors que teníem.
Realment, va ser una experiència màgica. Senties com si estiguessis dins dels quadres, viatjant amb la música. Ens va semblar que vuit mesos d’assajos havien valgut la pena. Quan es va acabar, vam aplaudir amb força als nostres companys, a la Clara i a l’àvia, però sobretot, a la Monti, qui s’ha deixat la pell per arribar a aquell escenari amb vuitanta nens i quatre professores i petar-ho. Gràcies, Monti.
Berta Beneded i Clàudia González
